Introducció

L'arquitectura romana, i una bona part de l'art i de la cultura romans, és continuadora de les formes estètiques gregues.

Els romans eren uns constructors excel·lents.

Edificis molt sòlids construïts amb dos materials nous: el ciment i el formigó.

Els romans van destacar en la construcció d'obres públiques i en urbanisme.

Feien tota mena de construccions perquè les ciutats disposessin dels serveis públics i de les infraestructures que necessitaven.

 

Arquitectura

Als edificis hi barrejaven elements arquitectònics grecs, com el sistema de sosteniment amb columnes, i l'ús de tècniques etrusques o orientals, com l'arc i la volta. També feien servir la cúpula, que donava una gran amplitud als edificis.

La majoria dels immobles es construïen amb maons i amb formigó.

Els edificis públics més luxosos es recobrien amb tova pintada o amb marbre.

 

Arquitectura religiosa:

Temples que podien ser de planta circular o de planta quadrada.

El temple principal de la ciutat solia estar dedicat a la Tríade Capitolina, composta pels déus Júpiter, Juno i Minerva o bé al culte de l’emperador.

Era l'edifici més destacat del fòrum, tant per la seva posició central com per la seva situació elevada.

Al mateix fòrum, com també en altres llocs de la ciutat, n'hi solia haver altres, consagrats a diverses divinitats.

L'arquitectura del temple romà s’aixeca sobre un podium, una base rectangular elevada, al qual s'accedeix per una escala frontal, que condueix a un porxo sostingut per columnes.

El porxo arrecera l'entrada a l'interior (cella) on solia haver-hi una imatge del déu.

El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i els homes no entraven a pregar-li. Per això la seva monumentalitat del temple era exterior, expressada sobretot en la façana, que oferia així un fons digne del culte (oracions i sacrificis) que es realitzava a fora, principalment entorn de l'altar (ara), situat en general just davant l'edifici.

Destaquen els temples del Panteó (circular) i el temple d’August i Lívia a Viena.

 

Arquitectura commemorativa

COLUMNA

La columna monumental no només és commemorativa, també pot tenir altres funcions, com la Columna de Trajà, que a més guardava les seves cendres.

La columna commemorativa romana s'assentava sobre un podi i tot el fust, que tenia gran altura, estava decorat amb relleus que narraven els fets que es commemoren. Normalment, en la part superior hi havia una estàtua de l'emperador que la va manar construir.

 

La Rostra: era una columna també recolzada sobre un basament i de gran altura, però en la qual al fust es col·loquen els espolons dels navilis que havien estat presos a l'enemic.

La Columna Trajana: de principis del segle II, es troba a Roma, en el fòrum de Trajà, i commemora la seva victòria contra dels dacis, a més té un caràcter funerari perquè en el plint hi ha una petita càmera on es guarda una urna amb les cendres de l'emperador; la columna estava coronada per una estàtua de Trajà, que avui ha estat substituïda; tot el fust està decorat amb relleus en sentit helicoïdal, continu i històric-narratiu; en el plint hi ha decoració amb armes i elements propis d'una armadura.

Molt semblant és també la Columna de Marc Aureli.

 

ARC DE TRIOMF

Situats generalment en el fòrum o en les vies d'accés a les ciutats.

Els arcs triomfals es construïen per a les desfilades de les tropes vencedores, dedicats a generals o emperadors victoriosos i se solien situar en llocs estratègics com a creus de calçades, extrems d'alguns ponts i, sobretot, en els fòrums.

Els que es coneixen són fonamentalment d'època imperial, encara que en devien haver a l’època republicana.

De tipologia molt variada:

Generalment estan formats per una o tres obertures, anomenades ulls, el central més ampli, per sobre d'aquests es disposa l’entaulament i, sobre aquest, un segon cos anomenat àtic, sobre el qual es col·loquen les inscripcions. El conjunt es completa amb motius decoratius arquitectònics i escultòrics.

També existia un tipus d'arc diferent, de quatre ulls formant un quadrat, el denominat “arc cuadrifront”.

 

L'Arc de Titus en el Fòrum Romà: es va realitzar en el 81 d. de C. per commemorar la victòria de l'emperador sobre el poble jueu; té un sol ull molt profund que origina una volta de canó decorada amb cassetons; la decoració de l'arc és molt senzilla. En un dels relleus apareix el moment en el qual l'emperador triomfant entra a la ciutat i al costat d'ell apareix per darrere una victòria coronant-lo i guiant el seu carro la deessa Roma. L'altre relleu representa el moment en el qual l'exèrcit triomfant entra a la ciutat per un arc del triomf amb els símbols que han pres al poble jueu.

L'Arc de Constantí, també a Roma: de principis del s.IV; té tres ulls; la majoria dels relleus d'aquest arc són aprofitats de construccions anteriors, només uns quants són originals.

L'Arc Barà: d'època imperial, es troba a Tarragona; és molt senzill, no hi ha decoració escultòrica; amb pilastres adossades que emmarquen l'ull.

 

Arquitectura civil

LA BASÍLICA

L’origen arquitectònic més probable de la basílica són les sales d’audiència dels reis Ptolemeus d’Egipte, derivats al seu torn de les sales hipòstiles dels palaus i temples faraònics.

A la ciutat romana la basílica és un edifici annex al fòrum, del qual és una ampliació arrecerada.

Consisteix en una construcció de planta rectangular amb l'interior dividit en tres o més naus per fileres de columnes. La nau central sobresurt per damunt de les laterals de manera que els finestrals superiors deixin entrar la llum. Sovint s’aconseguia encara més espai amb un absis semicircular i un porxo exterior, situat en el costat que donava al fòrum – normalment, però no sempre, un dels dos costats més llargs – situat a l’absis.

• comercial: era un lloc de reunió per fer negocis, comprar i vendre a l'engròs.
• judicial: disposava d'un tribunal on els magistrats administraven justícia.

En època imperial les basíliques van adquirir nous usos com a edificis o cambres destinades a encabir-hi gran nombre de persones: les basíliques privades servien com a sala de recepcions en mansions privades – domus o uillae – mentre que les basíliques palatines es feien servir com a sala d’audiències en els palaus imperials, amb el tron per a l’emperador situat a l’absis. Finalment la basílica va ser passar a utilitzar-se com a lloc de culte cristians, tal com queda palès per la divisió de naus mitjançant columnates i els absis.

Als fòrums de Tàrraco i d'Empúries es conserven restes de les seves basíliques.

 

ELS AQÜEDUCTES

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats.

Una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.

En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.

 

TOTES LES VIES DUEN A ROMA

A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus enginyers i soldats construïen una xarxa de viària que va acabar unint totes les províncies de l'Imperi. L'objectiu primer va ser facilitar el trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions. Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor comercial i administratiu que no militar. Al nostre país la calçada principal va ser la uia Herculea, anomenada més tard uia Augusta, paral·lela a la costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar Gades (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.

Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. als 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls. Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures addicionals.

Al costat de les vies es situava cada mil passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una pedra cilíndrica que indicava la distància d'aquell punt respecte al principi o/i al final de la via i el nom de l'autoritat que l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçades imperials era un mil·liari cobert d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.

Les vies no eren gaire segures sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (60 km/dia) els viatges i el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu.

S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en la trajecte de les calçades romanes és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes) coincideixen amb el seu traçat.

 

Arquitectura lúdica

La major part dels edificis públics eren temples i basíquiles, però sobretot els destinats al lleure – teatres, amfiteatres, circs i termes- eren construïts pels notables més rics de les ciutats provincials.

Els espectacles o jocs públics que s'hi celebraven eren organitzats pagats sovint per algun ric. A Roma els principals benefactors públics eren els edils durant la República i l'emperador en temps de l'Imperi.

La política de panem et circenses va ser un dels fonaments de l'absolutisme imperial, ja que la plebs el va acceptar a canvi de distribucions gratuïtes de blat i diners i de distraccions.

Els jocs públics se celebraven els dies de festivals religiosos (ludi o feriae).

 

EL TEATRE

Al començament els teatres romans eren de fusta i desmuntables. Però a partir del s. I a. C. a Roma es van començar a construir teatres de pedra segons els models grecs, que es dividia en tres parts ben diferenciades: la graderia, on seien els espectadors; l'orchestra, un espai circular on cantava i ballava el cor, i les construccions de l'escenari: una plataforma on actuaven els actors i un edifici que feia de teló de fons, magatzem i vestidors (scaena). Els romans van seguir bàsicament aquesta estructura, però van introduir-hi innovacions per millorar-los:

• Els grecs construïen els teatres sobre la falda d'una muntanya, per poder posar els seients en forma esglaonada en forma de grades. Els romans també aprofitaven sovint el pendent per recolzar-hi la graderia. Tanmateix, quan no disposaven d'aquest avantatge, eren capaços fer teatres com a edificis independents, en els quals la graderia (cauea) descansava sobre un sistema d'arcs i galeries de formigó, de manera que podien edificar teatres a qualsevol lloc, fins a les zones més planes sense dependre del relleu. La façana exterior era formada de fileres d'arcs disposades en diversos pisos.
• L'orquestra (orchestra), que en el teatre grec d'època clàssica era completament circular, va esdevenir semicircular en el teatre romà. També va canviar-ne la funció: ara hi seien els espectadors més importants.
• Els romans feien l'escenari (proscaenium o pulpitum) més ample.
• La scaena en el teatre romà es construïa tan alta com la cauea, de manera que el teatre quedava tot tancat en un semicercle. La façana que donava a l'interior (frons scaenae), ornada amb dos o tres pisos de fileres de columnes, tenia tres portes cap a l'escenari i servia de decorat permanent per a totes les obres.

 

Tant el teatre grec com el romà eren a l'aire lliure. Tant sols es cobria de vegades amb una lona. La cauea solia estar dividida en tres sectors per a públics de diferents classes socials: les classes altes a les grades més pròximes a l'escenari i les classes baixes en la resta.

A Roma el més important va ser el de Pompeu, amb una capacitat per a 27.000 espectadors. A la península Ibèrica els més ben conservats són el de Mérida (5.500 espectadors) i el de Sagunt.

 

L'AMFITEATRE

L'amfiteatre és un edifici oval on s'oferien espectacles violents. Consta de tres parts bàsiques:

La pista o arena era on es feien els espectacles i estava cobert de sorra.

El soterrani o fossae: sota l'arena, cobert per un empostissat de fusta, hi havia els magatzems per als decorats, els departaments pels lluitadors i les gàbies de les feres. Un sistema de rampes servia per pujar les feres a l'arena.

La graderia o cauea, construïda per un sistema de galeries amb volta que la sostenien i permetien accedir-hi per unes escales i uns accessos (uomitoria). Estava separada de l'arena per un mur d'uns quatre metres anomenat podium. Una o més tribunes estaven reservades als grans personatges (l'emperador).

Cada espectador tenia una entrada de pedra on se li assignava el seu seient. Es podia estendre una gran lona (uelum) per protegir del sol els espectadors.

El més famós és l'amfiteatre Flavi, anomenat Colosseu, inaugurat el 80 d. C., amb una capacitat per a uns 50.000 espectadors. A Catalunya es conserva bastant bé el de Tàrraco.

 

EL CIRC

L'edifici del circ romà prové de l'hipòdrom grec. En el circ s'oferien principalment curses de carros Per això el circ tenia una forma allargada, rectangular, amb els costats menors corbats.

• La pista (arena) estava dividida per un terraplè allargat al mig (spina).
• A cada extrem de la spina hi havia una meta en forma de columnes.
• Sobre la spina hi solia haver obeliscos egipcis, estàtues de déus i els comptadors (set ous grossos de fusta o set dofins que servien per comptar les set voltes de què constava la cursa).
• Tot el voltant de l'arena era ocupat per la cauea o graderia, sostinguda per un joc d'arcs i voltes, i separada de la pista per una barrera (podium). El puluuinar era on s'asseien els magistrats, la família imperial i els espectadors més privilegiats.
• A un dels extrems de la pista hi havia les cotxeres (carceres) des d'on sortien a córrer quan el magistrat que presidia els jocs llançava un mocador a l'arena.

El més gran va ser sens dubte el Circ Màxim de Roma: al s. I dC. tenia ja una capacitat per a uns 250.000 espectadors asseguts.

 

LES TERMES

Les termes (balnea) van esdevenir una institució fonamental en la societat romana, sobretot en època imperial. Tanmateix el seu origen, com tants altres aspectes de la civilització romana, es remunta al món grec, en concret als banys públics i als gimnasis, que solien incloure una palestra i una sala per rentar-se després de l'exercici.

La gent acostumava a anar a les termes a mitja tarda amb la intenció de relaxar-se després de la feina o de les obligacions que l'ocupaven durant el dia. El preu de l'entrada era prou baix perquè fins i tot els més pobres s'ho poguessin permetre. Així doncs, els banys acollien gent de tota condició social -de vegades fins i tot esclaus- i freqüentment d'ambdós sexes. Algunes termes estaven doblades en dues parts: una per a homes i una altra per a dones. D'altres admetien el bany mixt, tot i la mala reputació que això donava als establiments i en especial a les dones que les freqüentaven.

La primera sala del recorregut per les termes era l'apodyterium o vestidor. Hom s'hi despullava i desava la roba en unes fornícules o nínxols oberts a la paret o en uns armaris de fusta sota la vigilància d'un esclau, a qui es pagava el servei. Dins les termes se solia anar nu, llevat d'unes sandàlies amb sola de fusta que servien per no cremar-se els peus amb el terra calent.

Els qui volien -sobretot els joves- començaven per escalfar-se a la palestra (palaestra) després d'untar-se d'oli. La palestra consistia en una pista a l'aire lliure més o menys gran coberta d'arena i voltada de porxos. Les activitats físiques més habituals eren córrer, jugar a pilota, exercitar-se amb peses o amb la lluita i donar cops de puny en un sac ple de sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més prendre mandrosament el sol en una terrassa (solarium).

A continuació hom es dirigia a les sales de banys, que solien estar arrenglerades al costat de la palestra en una successió ascendent de temperatura: freda, temperada i calenta. Tanmateix els banyistes, amb l'objectiu d'acostumar el cos a la calor, solien iniciar el seu itinerari per la sala temperada o tepidarium, on es podien remullar amb aigua tèbia o, si no hi havia banyera, s'asseien simplement en un banc.

Tot seguit es passava a un espai més calent. El principal era el caldarium, que tenia almenys una banyera (alueus) amb graons, en els quals hom s'asseia per remullar-se amb aigua calenta (40º), i una pica d'aigua freda (labrum) per refrescar-se quan la calor es tornava massa intensa. En aquesta sala, amb l'estrígil -una mena d'espàtula corba de metall- es treien la capa formada no solament per la brutícia i la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat anteriorment. Algunes termes disposaven, a més a més, d'una cambra de petites dimensions, generalment circular, anomenada laconicum, si era per a saunes seques, o sudatorium, si era per a saunes humides.

A la fi s'arribava als banys freds o frigidarium, on hi havia una o diverses banyeres: els més agosarats hi anaven directament, mentre que els més prudents tornaven a passar abans pel tepidarium amb la finalitat de suavitzar la transició. Les termes més grans tenien també una piscina més gran a l'aire lliure (natatio) per practicar la natació.

Hi havia altres dependències secundàries com les latrines públiques i una sala de massatges, en la qual la cura del cos per mitjà de l'esport i el bany es complementava amb un servei de massatges, depilació i perfums a càrrec d'esclaus. Les latrines públiques (forica) estaven formades per bancs col·lectius sota els quals corria una canal que evacuava les deposicions. Una altra canal d'aigua situada davant els bancs permetia rentar els raspalls amb els quals hom es netejava en acabat.

El sistema de calefacció

La temperatura adequada de l'aigua i de totes aquestes sales s'aconseguia per mitjà d'un reeixit sistema de calefacció. Un forn (praefurnium) escalfava l'aigua, generalment tancada en una caldera situada just damunt el foc per als banys calents i en una altra caldera un poc més allunyada per als banys tebis. L'aigua era transportada des de les calderes fins al caldarium i el tepidarium a través d'unes canonades de plom. Alhora el mateix forn anava escalfant l'aire que passava a través d'una cambra subterrània d'uns 60 cm. d'alçada anomenat hipocaust (hypocaustum), cobert per la suspensura, és a dir, el paviment de les sales calentes elevat per mitjà d'uns petits pilars (pilae), generalment de maons, distribuïts de manera regular. L'aire calent també recorria l'interior de les parets per dos sistemes: el més antic era deixar un espai buit mitjançant unes rajoles amb pius aplicades a la paret (tegulae mammatae), mentre que posterioment es va demostrar força més efectiu farcir les parets amb fileres de conduccions formades per peces rectangulars de ceràmica (tubuli). Així l'aire escalfava primer l'ambient del caldarium, que arribava als 55º, i quan després arribava a la zona més allunyada del tepidarium havia perdut una part de la seva calor, de manera que aquesta sala es mantenia entre 25º i 30º. Finalment s'escapava cap a l'exterior per unes obertures situades a la part superior de les parets del tepidarium. El confort i el luxe de les sales superiors tenia com a contrapartida unes condicions de treball duríssimes -altes temperatures, fum, sutge, estretor- per als esclaus que feinejaven entorn dels forns.

Des del punt de vista arquitectònic les sales de bany de les termes solien estar cobertes per voltes de formigó, el material més resistent a les humitats, i les seves plantes, per mitjà d'absis, van tendir a les formes arrodonides que conservaven millor la calor. D'altra banda les parets totalment tancades i la foscor interior de les primeres termes van anar sent substituïdes, gràcies a la introducció dels tubuli, per parets amb grans finestrals adientment orientats a fi de deixar entrar el màxim de llum i de calor del sol. I si tenien vidres dobles es beneficiaven, a més, de l'efecte hivernacle.